diumenge, 5 de juny del 2011

"Indignez-vous!" A la correspondència del Grup Arrels

D- A mi personalment el tema aquest no m’agrada gens

R- Sona a una cosa molt hippy(!?) i d'idees romàntiques i poc pràctiques...

Cx- Serà molt "hippy", però han tret al carrer el que altres fan i diuen virtualment.
A mi m'agrada la moguda, també m'agrada que hi haja tanta gent fins els nassos de l'estat de les coses i diga la seua, i m'agrada que s'hagen separat de la campanya electoral, on tothom desconfia de tothom i s'enroca en l'escepticisme.
 No sé si les idees són poc pràctiques, ací deixe un enllaç.

Són les formigues i fan visible el formiguer. Ja veurem què dóna de sí, però açò no havia passat mai.


D- A mi m’extranya que a la dreta els molesten i que jo no els puga fer meus, és una sensació extranya: trobe que és la primera vegada que no m’identifique ni simpatitzae amb un enemic de la dreta.

Q- Posiblement el que quede de tot açò és la força del feisbuc i el twitter en la forma de mobilitzar a la societat civil i de fer política. De com s´ha passat de manifestar-se virtualment a eixir al carrer i mantindre una organització virtual que convoca, informa, difon videos i consignes i deixa els partits polítics tradicionals com espectadors que no saben ni per on agafar-ho.
També sorpren que als partits d´esquerra no diguen la seua, com si no vullgueren molestar als indignats, i que la dreta utilitze totes les televisóns feixistes per insultar aquesta gent i que demanen que se´ls desallotje quan aquest moviment no els ha suposat cap perduda de vots. I per acabar-ho d´adobar la nula visisó política del conseller Felip Puig comportant-se com a una dictadura.
I tot això en un moviment que fa aigues per tots els costats, sols cal veure el
video de l´actuació de Xavi Castillo a la plaça de l´Ajuntament de València i alucinar quan l´interrompen i intenten censurar-lo diguent-li que allí no es pot fer política. (a partir del minut 7:30)

J- Estic d'acord que és un tant estrany el que es remou a dins de mi quan els sent i els veig actuar. Potser se'ns escapa el missatge real, potser són més sincers del que semblen i nosaltres estem massa acostumats a estar organitzats i hem oblidat el valor de discutir en comú i acordar... l'assemblearisme que practiquen m'agrada, però les imatges dels braços en alt i votant massivament sense gaire control, a ull, em resulta xocant. Hi ha missatges clars: llei electoral nova, demanar que es trenque el bipartidisme, qüestions econòmiques que podem signar tots... i el que frapa és que són missatges alineats, dels nostres, però conviuen en un maremàgnum en què es barregen cosmopolitismes apàtrides que amaguen un evident odi a les reivindicacions nacionals, una voluntat fèrria de no barrejar-se amb els partits polítics, com si tots fórem iguals i tots estiguérem a l'altre costat de les seves voluntats... Estic d'acord amb el David que em sent estrany. Un parell de dies després del 15 vaig llegir un article molt lúcid del Salvador Cardús en què posava a caure d'un burro el moviment, però a mesura que passen els dies observe que el moviment que reclama més i millor democràcia té aspectes bons: ha fet eixir molta gent, jove i gran, al carrer... Jo crec que necessite observar més per fer-me una idea certa. El que tinc molt clar és que, en cap moment he tingut l'impuls d'acostar-me a cap plaça... no m'il•lusiona i això em frena. No dic que, per part meua, no hi haja un rerefons que amague certes pors a dedicar energies a alguna cosa que m'aparta d'objectius polítics més vàlids per a mi, però, en conjunt, crec que parlen molts que haurien pogut parlar més abans, només fa uns dies, en fòrums oberts i en organitzacions creades que compartien moltes de les seves reivindicacions i no ho han fet. No sé, no tinc clar encara què passa, però no posaria la mà al foc que la democràcia que reclamen siga exactament la que jo reclame... Jo continue sentint-me còmode en organitzacions més o menys clàssiques, però amb valors i procediments de clara democràcia interna. Em sabria greu que tot acabara en un experiment sociològic i no puc deixar de pensar quants d'ells haurien eixit a reivindicar els mateixos objectius sobre el fet que un món millor és possible si tingueren una feina estable i aspiracions personals amb hipoteques i tot això que acabem fent la majoria... tants? No sé, l'any 2006, per exemple, quan tot semblava que rutllava, el món també estava igual de mal distribuït, la llei electoral era la mateixa, les hipoteques les havies de pagar igual, la fam existia al món de forma galopant i les guerres mataven gent a tot arreu... i on eren ells? El món canvia, és cert i els contextos són canviants i per tant evolucionen les persones i les maneres de procedir... però continue desconfiant de tanta efervescència... com si molts només estigueren lluitant per tenir l'oportunitat de comprar-se la casa i el cotxe... Massa dubtes per tenir una opinió formada.

Cx- Comence a perdre la fe..., mireu què he llegit

Al- La veritat és que no sé que pensar dels indignats, moviment 15-M o com  vullguen dir-se. Tampoc està clar amb què estan indignats... amb el sistema  polític? amb el neocapitalisme? o ... amb no poder portar el tren de vida  que pensaven podien portar quan jugaven a revendre pisos duplicant el  benefici, guanyat 6000 euros/mes xapant parets etc. Ja no es es veuen els Cayenne pels carrers del poble de pintors i obrers (jugant a promotors).
 Està clar que la qüestió és més complexa i molta gent s'ha trobat a l'atur  sense saber ni com ni qer què i està passant-ho molt malament, però aquets  indignats. Qui són? a qui representen? sembla una mescla molt variada:  estudiants, parats i els qui s'apunten a tos... molts amb raons mes  personals que ideològiques per a estar indignats, però amb què?  falta concreció i falten propostes. tot plegat sempbla una gran pataleta,  tirant-se a terra i fent un numeret con un xiquet de quatre anys perquè no  aconsegueix el que vol al moment.  veurem què passa i si de tot açò maura alguna proposta concreta de canviar  "la cosa" o tot queda en una rabieta sociològica.

J-  Us envie l'article del Cardús que us deia anit, per si voleu llegir arguments que contrasten poc o molt amb la força del moviment... Només com a exemple d'algú intel•ligent i gens allunyat de les idees de progrès que mostra un parer contrari a la bondat de les acampades...

A- El tema m'interessa, però la meua opinió del ditxós moviment és altament destructiva, per què ni m'agrada ara que ja s'ha degenerat ni m'agradà quan aparegué, ho vaig resumir al blog però en tot cas, m'alegra veure que no estic sola al món :D 

dimecres, 13 d’abril del 2011

Vilaweb i altres interferències...

Llibertat? On queda si el que volem dir és el que els altres no volen sentir? Llibertat perquè els mitjans de comunicació facen el que els toca fer: dir coses que no volen sentir aquells que ostenten el poder. El cas de l'editorial de Vilaweb en contra del que volien sentir els dirigents del PSC, o el cas de la societat civil organitzada a través d'ACPV amb la TV3, perseguida pel PSOE en temps de Barrionuevo i en temps del PP, amb Aznar i amb Don Francisco Franc(amps), i altres casos semblants, ens fan pensar que la llibertat d'opinar o de contrastar opinions, és el primer que no permetran tots aquells que pensen que la teua opinió o la informació contrastada els pot fer mal o, senzillament, pot fer trontollar l'estructura de la gran mentida en què han basat la seua existència. A nosaltres no ens espanta que pensen diferent al que defensem, ni ens espantaria que una informació tocara de ple algun dels membres de la nostra corda perquè féra evident la seua deshonra... perquè creiem en la democràcia i els poders i els drets que la substenten: dret a opinar, dret a manisfestar la discrepància, dret a rebre informació verídica de les fonts públiques. Estem ja ben farts de tractar d'imaginar que un altre món és possible, de voler continuar esperant que tot aquest malson folclòric i dretitzant dels governs que censuren i retallen llibertats acabarà i mirarem de ser la societat europea, avançada i progressista que tots necessitem. No podem callar ja cap atemptat contra les llibertats bàsiques, vinga d'on vinga l'agressió, del PSOE-PSC, del PP o de qualsevol sucursal pseudopolítica... Ja està bé, amics i amigues, ja està bé. La societat civil ha de ser el garant que si els dirigents polítics no miren pel bé comú se n'han d'anar a la merda, ja siga en format presó o en format pèdua d'eleccions. Al Grup Arrels tenim els brots alerta per detectar qualsevol agressió contra els drets bàsics en democràcia... no en dubteu gens ni mica: cridem perquè el món ens senta: NO VOLEM CENSOR, NI LLADRES, NI DÈSPOTES, NI MEDIOCRES EXERCINT EL PODER QUE LA CIUTADANIA ELS ATORGA... PROU, REDÉU!!!

dilluns, 4 d’abril del 2011

Sortu, el dogma de la Constitución Española i el fonamentalisme nacionalista del PP



Si teniu la paciència de llegir aquesta petita introducció, encara que us assalten els dubtes sobre la coherència del meu discurs i la rellevància del que explico en relació al títol, us asseguro que les vostres expectatives quedaran satisfetes.

   
Els Evangelis Apòcrifs (Barcelona: Proa, 2008) inclouen el que s’anomena el Trànsit de Santa Maria (p. 503-528). Aquest text explica el final de la vida de Maria, en definitiva, el misteri de l’Assumpció, i és un clar referent de l’argument del Misteri d’Elx. Però vull centrar-me en una escena concreta, un cop la Verge és morta, tots els esforços dels apòstols se centren a protegir el seu cos dels atacs que volen infligir-li els grans sacerdots dels jueus. En efecte, quan un d’ells intenta capgirar el fèretre i tirar-lo per terra, se li paralitzen les mans fins al colze i se li queden enganxades: “una part d’ell penjava i l’altra part estava enganxada a la llitera, i el turmentaven grans dolors” (p. 520). A més, els àngels fan tornar cec tot el poble jueu que acompanyava els sacerdots.
Pere, Sant Pere, dóna una solució, si creuen en Déu i en aquell que Maria va infantar, podran recobrar la salut.

Aquí és on voldria aturar-me i establir un senzill paral•lelisme amb el procés d’il•legalització de Sortu.

Quan el PP féu aturar la legalització, Sortu digué:
—Crec en la Constitució Espanyola, i en la necessitat d’abandonar la violència que aquesta Constitució Espanyola ha foragitat dels seus marges legals.
A l’instant Sortu pogué treure les mans de la Constitució Espanyola. Els seus braços, però, continuaven paralitzats, i el dolor encara el turmentava.
Llavors el PP li digué:
—Acosta’t a la Constitució Espanyola, besa el faristol on s’exhibeix i digues: “Crec en Espanya, una, grande y libre; Franco i el PP l’han portada en el seu si i tant l’un com l’altre han continuat verges després de la Democràcia.”
Sortu ho va fer així, i a l’instant recobrà la salut.
Llavors va començar a fer grans lloances a Espanya i a donar testimoni, valent-se del NODO, que la Constitució Espanyola era el temple d’Espanya, de tal manera que fins i tot el PSOE, meravellat, es va posar a plorar d’alegria.

Au, cacau!

diumenge, 13 de febrer del 2011

Amb les caixes d'estalvi? Nosaltres havèrem fet igual!

 Dimecres 25 de gener la ministra d’Hisenda començava un rosari de declaracions públiques que culminaren amb el decret que es publicà el divendres 28/12/2011: el Decret de les caixes d’estalvi. Resumint molt, valdria a dir que s’hi estableixen els coeficients mínims de “solvència” que les caixes d’estalvi espanyoles han de tindre per continuar la seua marxa. Una ràtio que s’anomena “core capital” i que relaciona els recursos que tenen les caixes (capital social i reserves) amb el risc que tenen concedit a clients.

 Aquesta és una preocupació vella a Europa i, amb el nom de Basilea III, es va formar ja fa anys un grup d’estudi que determinava la xifra màgica d’aquesta ràtio de solvència: un 8% .
L’entitat que estiguera per dalt del 8%, perfecte! Qui no arribara... es va preveure que no seria possible la seua viabilitat, la seua continuïtat en el mercat de manera independent i sense necessitar recursos aliens, recursos que sols podria donar l’Estat. El “core capital” és un indicador de la necessitat que una entitat financera té o no té d’injecció de capital.

El que ha fet el govern espanyol és atendre la seua necessitat més immediata: restablir la confiança dels mercats internacionals de capital, que són els qui compren el deute públic espanyol, el qual serveix per atendre els pagaments més immediats; un deute públic que estava pagant-se molt car, i l’augment del preu del qual es pren com indicador de la imminent fallida de l’estat i de la necessitat d’intervenció, de rescat financer per part de les institucions internacionals. Aquesta intervenció ve precedida per la fallida del sistema bancari nacional (com ha passat a Irlanda) i que s’embeu tots els diners públics que un estat hi posa i que augmenta el dèficit públic estatal, fent a la nació més dependent de les cares emissions de deute públic. Una espiral perillosa en la que s’han centrifugat ja Grècia i Irlanda i que amenaça a Portugal i a Espanya.

Com eixir d’ací?
Amb una punyada damunt la taula a les caixes d’estalvi.
Implantant uns requisits igual o més exigents que els de Basilea III i exigint-los més prompte, a octubre de 2010.
Quantificant les necessitats de recursos que necessiten les caixes, a penes 20.000 milions d’euros (una xifra respectable, però no res en el maremàgnum de les intervencions de rescat de Grècia i Irlanda) i l’exigència a les caixes que es busquen elles els recursos.
Advertint que, si ha de ser l’estat espanyol que els pose, serà a canvi de la propietat de la caixa, de la reestructuració del consell d’administració i de la seua posterior venda amb liquidació a una altra entitat que presente un core capital acceptable.

Però el model de caixes, ja no val?
Sí, i tant. De fet a la primera ronda de fusions de 2010 va ser CajaAstur qui va “salvar” la CAM aportant una millor gestió, menys exposició al crèdit inmobiliari deteriorat i millor “core capital” i Caixa Girona va ser absorvida per una altra caixa: La Caixa de Pensions que també presentava una situació econòmica solvent i sense els problemes generalitzats que ara es plantegen de solvència. El que passa es que el govern es plega a les voluntats del mercat, un mercat globalitzat i que busca, fins i tot, la uniformització del sistema bancari. Un mercat que no enten d’entitats arrelades al territori, que respecten la llengua pròpia (unes més que altres tot cal dir-ho) i que destinen part dels seus beneficis no a accionistes anònims (el mercat) sinò a l’obra social i que retorna (retornava) part del guany que obtenia de la societat a la mateixa societat. Un gran banc (digue’m-li CaixaBank) és més fàcil de valorar i de fer-li un seguiment que desenes de caixes d’estalvi.

I açò qui ho paga?
Doncs nosaltres, no. Les persones de a peu, no. L’estat posarà els diners, els nostres diners, però el que farà serà reorganitzar i quedar-s’hi un temps mentre busca un comprador que li torne els diners, en un termini màxim autoimposat de 5 anys. Així que no serà un rescat de les caixes “a la irlandesa” on el tema ha costat la "friolera" de 85.000€ i després la Unió Europea ha hagut d’intervenir el país per a provocar posteriorment una crisi de govern i convocar eleccions anticipades.

L’única cosa mala que hi ha en tot açò és que el Banc Central que farà de braç executor no serà el Banc Central del nostre País, que el govern que ha organitzat el tema no és el govern del nostre País i que les caixes del nostre País poden passar a mans d’un banc de fora: un banc espanyol... Però això és un altre tema, és el xicotet problema de no tindre la independència i que Madrid mane de nosaltres, i de les nostres caixes d’estalvi.


GRUP ARRELS de Carcaixent